SOS ANIMALS

IES JOSEP MIQUEL GUÀRDIA

Margarita, Charlotte, Jessica, Albert, Sandra, Marta, Judit, Olga, Jordi i Estefania 3r ESO D

Today there are more and more species that become extinct and this essay is about the reasons why this happens.

Podem afimar que una espècie animal o vegetal s’extingeix sí arriba a desaparèixer completament i per sempre del nostre planeta. De vegades aquesta espècie desapareix perquè una altra es reprodueix, competeix o simplement ocupa de forma més eficaç l’espai que ocupava l’espècie anterior.

Precisament és açò el que afirmava Darwin quan explicava la lluita per la subsistència de les diferents espècies del nostre planeta: únicament les formes de vida més eficients i adaptades sobreviuen, mentre que les que ho estan menys es veuran desplaçades per les primeres deixant menys descendents i facilitant la substitució gradual d’unes espècies per altres. El resultat de tot aquest procés és l’evolució.

No obstant açò, el ritme al qual s’extingeixen les espècies actualment és molt superior al que era normal en èpoques geològiques anteriors. De fet, es calcula que la tassa actual d’extinció d’espècies és unes mil vegades superior a la que hi ha hagut des de la prehistòria. Açò es deu a l’activitat directa o indirecta de l’ésser humà. Arreu de tot el món l’abundància inicial d’espècies salvatges s’ha vist reduïda de forma drástica per diferents causes: la caça d’espècies i el seu mercadeig, matances innecessàries i destrucció d’hàbitats.

Les extincions succeídes al nostre planeta durant el Pleistocè i que afectaren sobretot a grans mamífers i aus s’han atribuït a la caça directa per part de l’espècie humana, la qual es va extendre per tot el món a mesura que els gels s’anaren retirant al final de la darrera era glaciar. Els perezosos terrestres sudamericans, els grans marsupials australians, els mamuts, els mastodonts, els cavalls salvatges, els bissonts, els camells, els tigres de dents de i altres predadors varen desaparèixer per aquesta causa fa 11000-1500 anys.

Des de llavors la majoria de faunes, especialmente les insulars i les continentals aïllades s’han vist afectades per l’arribada de colonitzadors i exploradors. Hi ha moltíssims exemples: a l’Àfrica es van exterminar els cuaga (Equus burcheli quagga), un cavall salvatge, i al gamo blau (Hippotragus leucophaeus), a Autràlia als marsupials, al llop de tasmània (Thylacinus cynocephalus) i al ualabí llebre de l’est (Lagorchestes leporides), a Amèrica del Nord al carpintero de bec d’ivori (Campephilus principalis), el colom migratori (Ectopistes migratorius) i al lloro de Carolina (Conuropsis carolinensis).

Actualment s’extingeixen unes 30000 espècies a l’any. Aquest volum de desaparicions seria comparable a les produïdes en una de les cinc grans crisis biològiques de la historia del nostre planeta. En aquest cas no seria per un canvi climàtic global, el retrocés del nivel del mar o per la caiguda d’un meteorit sinó per la nostra espècie, Homo sapiens.

Com afirma R. Leakey en el seu llibre La sisena extinció , L’Homo sapiens està prou madur per ser el destructor més gran de la historia”. Les plantes i els animals no només són una font d’energia sinó que també ens abasteixen de fàrmacs i de matèries primers diverses.

Avui en dia entre les espècies en greu perill d ’extinció n’hi ha algunes de les més espectaculars com el rocual blau (Balaenoptera musculus), el goril.la de muntanya (Gorilla spp.) el rinoceront negre (Diceros bicornis), la pantera de les neus (Pantera uncia), el cóndor de Califòrnia (Gymnogyps californianus) o el panda (Ailuropus melanoleucus). No obstant açò aquestes no són més que un petit exemple d’espècies molt conegudes de les més de 1000 espècies animals (peixos, anfibis, rèptils, aus i mamífers) que es troben en perill, essent el número d’invertebrats i plantes que es troben en aquesta situació encara molt major.

Entre les espècies de vegetals, unes 7000 ( al voltant del 50 %) es troben en vies d’extinció i la causa principal és la demanda de nous terrenys agrícoles. Les espècies amb més perill viuen a regions reduïdes i en medis molt específics. Entre elles hi trobam, per exemple les molses.

A la península Ibèrica i a les seves aigües hi ha almenys una trentena d’espècies de grans mamífers, aus i rèptils en perill d’extinció. En podríem destacar la ballena vasca (Eubalaena glacialis) i el rorcual blau , l’oso pardo (Ursus Arctos), el lince ibèric (Lynx pardina), la cabra montesa dels pirineus (Capra pirenaica), el meloncillo (Herpestes ichneumon) únic representant europeu del la seva familia, el quebrantahuesos (Gypaetus barbatus), l’àguila imperial (Aquila heliaca), l’àguila pescadora (Pandion haliaetus), el voltor negre (Aegypius monachus) el mussol real (Bubo bubo), la cigonya negra (ciconia nigra), la gavina picofina (Larus genei), la fotxa cornuda (Fúlica cristata), les tortugues mora (Testudo graeca) i mediterrània (Testudo hermanni) i el camalió (Chamaleleo chamaeleon). Per desgràcia ja no hi foques monje (Monachus monachus) en les aigües ibèriques.

Menorca i les nostres illes no són una excepció a aquest trist fenòmen i com veurem més endavant, tenen una col.lecció notable d’animals i plantes en vies d’extinció o que ja s’han extingit.

Per acabar, un exemple. Canelle, l’última ossa autóctona del Pirineu va ser morta a tirs l’any 2004 per un caçador en el terme francès d’Urdos (Vall d’Aspe) molt aprop de la sortida del túnel de Somport. Canelle era una ossa adulta d’uns 15 anys d’edat que es movia de forma habitual per aquesta regió. Aquesta acció suposà el punt i final a qualsevol possibilitat, ja de per si difícil, de salvar l’últim reducte d’ossos pardos autòctons que habitaven el Pirineu occidental.